IKEA o l'infern amb aire acondicionat...

Per raons que ara no venen al cas i que tampoc no aportarien res al desenvolupament de la història, dissabte passat vaig anar a IKEA. Bé, per tal de ser fidel a la realitat, hauria de dir que jo i mitja Catalunya vam anar a IKEA. L'altra mitja estava a la platja, que és on va, o on hauria d'anar la gent (sobre tot la gent amb fills...) els dissabtes de juny i juliol. I com que a mi no m'agrada la platja i com que vaig pensar (ingènua!!...) que tothom hi hauria decidit anar, pues a IKEA. I és que, a banda del "factor gente" hi ha una altra cosa que no vaig tenir en compte, perquè la desconeixia, fins dues hores després d'haver entrat per la porta: IKEA es el infierno. Aunque, eso si, con aire acondicionado. Però també amb els seus càstigs eterns (Sísifo arrastrando su piedra o el tipo aquél al que el pajarraco se le comía el higado que luego volvía a salir...) perquè, no se m'acut una millor manera de descriure aquelles persones que, vagando por pasillos sin fin, intentan encontrar algo de lo que buscan en el espacio de autoservicio, o que esperan, con más o menos fortuna, delante del pasillo 12 a que salga su pedido. Todo esto después de haber sido empujados, pisados y atropellados por carritos i just abans que, molt amablement, et facin saber que no tenen el matalàs que abans t'havien dit que si que tenien i que hauràs de tornar un altre dia. Lo que yo te diga: una tortura (y no me refiero a la canción de Shakira, que también...). En fin! Què hi farem. Aquesta setmana hi hauré de tornar, així que ja començo a mentalitzar-me per la meva nova excursió a l'infern.