La tita Celi s'ha mort
La tita Celi s'ha mort.
Així va despertar-me el meu pare una nit, ara fa gairebé 15 dies, per donar-me la notícia, justament una setmana després que jo estigués plorant de riure per tot el tangall que es va liar al voltant de la mort de la Jurado (como una ooooolaaaaa....!!!).
La tita Celi s'ha mort, i s'ha mort sense molestar i sense acomidar-se ni dir adéu que no penso tornar ni res, deixant-nos a tots, germans i germanes i nebots i nebodes, una miqueta orfes.
I, tot i que ara encara sembla que hagi de tornar de passar una llarga temporada al pueblo, la tita Celi s'ha mort. I s'ha mort per sempre (como suele pasar en estos casos...)
Així que, m'entres intento començar-me a fer a la idea que amb ella s'han mort las migas per reis i las patatas con bacalao cuando a la nena le vienen en gana, el arroz con liebri pa los muchachos i la truita de patates, los huevillos i tota la sèrie d'adaptacions culinàries pròpies (d'ella) que es va anar creant (pràcticament cada una d'elles lligades a un membres de la familia o un esdeveniment familiar) mentre nosaltres creixiem enganxats a les seves faldes, se m'escapaca una llagrimeta galta avall. Perquè, encara que costi d'assumir, la tita Celi s'ha mort.
Així va despertar-me el meu pare una nit, ara fa gairebé 15 dies, per donar-me la notícia, justament una setmana després que jo estigués plorant de riure per tot el tangall que es va liar al voltant de la mort de la Jurado (como una ooooolaaaaa....!!!).
La tita Celi s'ha mort, i s'ha mort sense molestar i sense acomidar-se ni dir adéu que no penso tornar ni res, deixant-nos a tots, germans i germanes i nebots i nebodes, una miqueta orfes.
I, tot i que ara encara sembla que hagi de tornar de passar una llarga temporada al pueblo, la tita Celi s'ha mort. I s'ha mort per sempre (como suele pasar en estos casos...)
Així que, m'entres intento començar-me a fer a la idea que amb ella s'han mort las migas per reis i las patatas con bacalao cuando a la nena le vienen en gana, el arroz con liebri pa los muchachos i la truita de patates, los huevillos i tota la sèrie d'adaptacions culinàries pròpies (d'ella) que es va anar creant (pràcticament cada una d'elles lligades a un membres de la familia o un esdeveniment familiar) mentre nosaltres creixiem enganxats a les seves faldes, se m'escapaca una llagrimeta galta avall. Perquè, encara que costi d'assumir, la tita Celi s'ha mort.
posted by tània pérez @ 7:44 AM
2 Comments:
At 9:13 AM,
LALO PLATA said…
El convidat de pedra (perquè així hem vaig quedar al voltant de tot) tard o d'hora havia de perdre la seva perspectiva llunyana, de suport logístic i psicològic a un grup de gent dolgut i descolocat d'alló més. Tard o d'hora havia de deixar de ser coixí de la nena, i com no, deixar-se portar pels sentiments propis. Homenatjant a aquella que va saber viure a través de la vida dels altres, els seus, els propers. Que l'il·lusionava la il·lusió aliena. Que quan veia una parella contenta es sentia part... Que gaudia per un bon gourmand o un bon gourmet. I que va descobrir que jo ho era. Vayan mis lágrimas de niño perdido en supermercado por la tita celi. Con la muerte de alguien así se muere algo que sin ruido habia pasado a ser tuyo (de mí mío). Buen viaje Celi!!!
(Suerte de agnóstico que tengo)
At 3:28 AM,
Anonymous said…
Bon dia! Aquest missatge no es podria escriure res millor! Llegint aquest post em recorda al meu company d'habitació bona edat! Ell sempre es manté parlant sobre això. Jo transmeti la present escriptura a ell. Bastant segur que tindrà una bona lectura. Moltes gràcies per compartir!
Post a Comment
<< Home